DELS ARBRES, DEL BOSC, I DELS EMPRESARIS A CATALUNYA

Una expressió que utilitzem en la nostra llengua diu “els arbres no ens deixen veure el bosc”, i la fem servir per referir-nos a quant dediquem el nostre temps a pensar i parlar de fets que son poc importants i de curt termini, i llavors deixem de parlar i de pensar en altres fets que si que ho son. I en aquestes discussions i debats ens deixem totes les nostres forces per treballar en els projectes veritablement importants.

Als empresaris Catalans tenim la impressió de que des de fa ja uns anys estem vivint una sèrie de despropòsits que podríem comparar al que va passar al País Basc a finals dels setanta i principis dels vuitanta quant una sèrie de situacions en cadena van provocar que les industries tradicionals d’aquella societat anessin progressivament desplaçant el seu centre de gravetat, de les seves decisions, cap a Madrid. Clar que en absolut es comparable el malestar social -empresarial que es produïa al nord amb situacions com el fet terrorista, la reconversió industrial de les drassanes o dels alts forns, i dels moviments financers que van acabar opant la seva principal banca, amb el que es produeix a Catalunya en el que el fets que succeeixen son un llarg degoteig de despropòsits des de fa mes de deu anys.

No val la pena analitzar des de quant es produeix la pèrdua de pes de Catalunya que fa que les nostres empreses progressivament es plantegin primer un domicili a Madrid com a proximitat als centres de decisió de l’estat, per desprès i mes preocupant que algunes de les referents acabin per traslladar-hi el domicili social, traslladant la seu on es liquida’n els impostos de referència de les empreses. El cert es que es produeix, i això ens comporta una pèrdua del tradicional pes econòmic que teníem com a país.

El que si valdria la pena es la reflexió del perquè succeeix, i això no es per una sola raó sinó per un conjunt de raons que tenen molt a veure en la manca de una política industrial a Catalunya que determini els principals eixos sobre els que cal actuar com a Govern per tal de crear un full de ruta que estableixi les millors condicions econòmiques d’entorn per les nostres empreses. Una bona mostra del que pot ser aquest full va ser l’acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, que el Govern de la Generalitat va posar en marxa l’any 2005, i que semblava el pilar fonamental sobre el que tenia que pivotar la nostre economia per recuperar l’hegemonia estatal que sempre havíem tingut. Les coses es començaven a fer be planificant econòmicament el pressupost d’inversions del govern en clau econòmica contrastada am els diferents agents econòmics i socials del territori, per desprès donar-li un tomb de clau mes amb el seguiment de les execucions del mateix.

Ara be, maig del 2007, la situació es absolutament preocupant per la classe empresarial Catalana, degut a que una sèrie de mancances estructurals, sobre tot degut al dèficit clar de les nostres infraestructures vers les d’altres comunitats autònomes de l’entorn, l’excés de cel en la legislació mediambiental cap a les nostres empreses, i sobre tot en aquesta darrera gota que far vesar el got en matèria de política fiscal, amb la falta de sensibilitat en competir amb altres comunitats autònomes clarament posicionades amb la progressiva reducció fins gairebé be l’eliminació del impost de successions i donacions.

Caldria donar unes idees del que pot representar en matèria de pressió fiscal el impost de successions i donacions per veure que les famílies localitzades a Catalunya pateixen un greuge comparatiu molt important pel tractament que la seva administració autonòmica dona als supòsits de successions i donacions, sobre tot a l’àmbit familiar més proper. Aquesta situació, de no redreçar-la i sense cap mena de dubte, tindrà un impacte molt negatiu en l’evolució econòmica de Catalunya en general, i del seu teixit productiu en particular. Així, es pot donar un supòsit de quatre processos de deslocalització, sobre tot en supòsits de patrimonis mitjans i alts, i amb activitats empresarials o professionals:

Deslocalització de la residència del causant, atès que el impost, quan es tracta de successions, s’aplica atenen al lloc on viu i resta empadronat.
Deslocalització del patrimoni. Situació derivada del punt anterior. Un cop s’ha deslocalitzat la residència, el Impost del Patrimoni que es pugui satisfer també es paga al nou domicili fiscal, podent-ne iniciar un procés de canvi de localització del patrimoni, actius financers, compra d’un nou habitatge habitual, etc.
Deslocalització de les decisions empresarials o professionals. Un cop canviada la residència i el domicili fiscal, és fàcil que les decisions relatives a l’activitat es prenguin ja en funció d’aquesta nova situació, i que es vagi traslladant, de forma progressiva, el domicili social i / o fiscal de l’activitat empresarial o professional.
Deslocalització final de l’activitat productiva. Finalment, quan es consoliden els processos de canvi de domicili, de residència, etc., només sol ser qüestió de temps deslocalitzar l’activitat. Aquest procés es pot veure afavorit si altres elements de la imposició directa reben un tractament més favorable, com de fet ja està succeint.

Amb aquestes consideracions, es fa palesa com un tractament fiscal desfavorable del impost sobre successions i donacions a Catalunya, pot arribar a afectar al teixit productiu, i generar un motiu addicional per a accelerar la deslocalització d’empreses, afegint-les a altres qüestions, com la fiscalitat mediambiental, a les restriccions a l’àmbit urbanístic, etc.

Es cert que s’han apuntat als mitjans de comunicació alguns esborranys de possibles modificacions de el impost de successions i donacions a Catalunya, però tots ells van en la direcció d’afavorir parcialment alguns supòsits, com millorar el tractament de l’habitatge habitual o de determinats col·lectius.

Aquests plantejaments no solucionen la repercussió que suposa que, en un espai fiscal prou competitiu, la pràctica totalitat de les comunitats autònomes veïnes disposen d’un tractament del supòsit de successions a l’àmbit familiar més proper: Grup I i II, molt més favorable i atractiu.

Des de la Confederació Empresarial de la Província de Tarragona (CEPTA), demanem que el govern de la Generalitat es prengui amb la màxima seriositat la millora en el tractament del Impost sobre succesions i donacions per a les successions entre els grups I i II, i que s’adoptin millores per facilitar la donació d’habitatges i de recursos per poder-los adquirir, als joves, per part dels seus ascendents o adoptants, cobrint una necessitat social prou evident, fruit de la solidaritat intergeneracional.

Catalunya, com un dels espais econòmics més desenvolupats, no pot disposar de normes impositives que actuïn de forma regressiva vers l’estalvi i la creació de riquesa i, que a més, perjudiquin a una de les institucions més dinàmiques i necessàries en el funcionament de qualsevol economia moderna: la família.