Fa ja molts mesos que estic llegint sovint blogs d’amics i de tota classe de persones que deixen les seves idees a la xarxa per poder-les compartir. Sempre ho hi trobat molt interessant però fins ara no m’atrevia a escriure pel compromís que representa el que la gent sàpiga el que penses. Però si a mi m’agrada conèixer les idees dels demes, també es important que els demes coneguin les meves.
Com avui m’estreno nomes voldria parlar de tres coses, per mi les mes importants, de la meva família, dels meus amics, i de la meva ciutat.
Una família, que es el que mes estimo, amb la que intento compartir tot el que em passa i que de vegades sem fa difícil pel callat que soc, o pel que dic en el meu perfil, perquè m’agrada molt poc parlar de mi, però que sempre esta aquí on espero que estigui, de la meva dona que sempre sap com tractar-me i del feliç que em fa, encara que jo, com una mica desagraït que soc, no se respondre per tot el que rebo d l’Eva. De les meves filles, l’Andrea i l’Arantxa, que han estat el regal que sempre havia somiat en cada un de tots els instants de les seves curtes vides.
Dels meus amics que sempre em responen, que sempre em somriuen, que sempre m’ajuden, que sempre els puc anar a buscar, que sempre m’entenen, que sempre es preocupen, que sempre m’aconsellen, i de vegades fins i tot em deixen guanyar al tennis o al pàdel. Que faria jo sense els meus amics? que entenguin que soc com soc, i de vegades em costa expressar els meus sentiments, però que sempre saben que em tenen per tot allò que els convingui.
De la meva ciutat, del nostre mar, de la nostre gent, del nostre sol, de la nostre llum, de la nostre Santa Tecla, del nostre Sant Magí, de les nostres botigues, de la nostre pau, dels nostres passejos, de la nostre Rambla, del nostre Nàstic, de les nostres platges, del nostre port, del nostre riuet, dels nostres menjars, de les nostres empreses, de la nostre Setmana Santa, del nostre Chartreuse, de la nostre Catedral, del nostre Serrallo. Qui no vol viure en una ciutat com Tarragona? Jo sempre.
