MÉS EUROPEUS

El cap de setmana passat, una delegació d’empresaris de Tarragona vam estar a Pancevo, una ciutat sèrbia que es troba a deu minuts en cotxe del centre de Belgrad. Durant la visita, vam comprovar els resultats destructius que comporta la guerra i el xoc de cultures, i les grans dificultats econòmiques que els queden per superar.

I això succeeix a tan sols dues hores d’avió de Barcelona, dins de l’antiga Europa, espai geoeconòmic que els nostres professors d’història definien com “l’olla a pressió dels Balcans”. En canvi, allà et trobes amb un país molt proper al nostre, amb un paisatge, unes costums i una gastronomia semblants. Un país que per canvis polítics ja no es troba a la ribera mediterrània, però que en canvi ells sí que s’hi consideren. Un país en plena recuperació i amb molts ànims, un cop les sancions internacionals els han deixat obrir-se pas en el procés d’incorporació a la UE per optar a ser un més dels nostres veïns.

Es troben en ple procés de transició democràtica, com ens va passar als espanyols durant els setanta i vuitanta, i penso que tenim un deute moral cap a ells en haver participat en els bombardejos de les seves ciutats. No és del meu interès debatre què va conduir a la guerra ni qui són els seus responsables perquè crec que darrera d’un desastre d’aquesta escala no s’han de buscar permanentment responsabilitats, sinó intentar obrir camins per ajudar a les víctimes; ja que els responsables sempre es compten per desenes i les víctimes per milions.

DELS ARBRES, DEL BOSC, I DELS EMPRESARIS A CATALUNYA

Una expressió que utilitzem en la nostra llengua diu “els arbres no ens deixen veure el bosc”, i la fem servir per referir-nos a quant dediquem el nostre temps a pensar i parlar de fets que son poc importants i de curt termini, i llavors deixem de parlar i de pensar en altres fets que si que ho son. I en aquestes discussions i debats ens deixem totes les nostres forces per treballar en els projectes veritablement importants.

Als empresaris Catalans tenim la impressió de que des de fa ja uns anys estem vivint una sèrie de despropòsits que podríem comparar al que va passar al País Basc a finals dels setanta i principis dels vuitanta quant una sèrie de situacions en cadena van provocar que les industries tradicionals d’aquella societat anessin progressivament desplaçant el seu centre de gravetat, de les seves decisions, cap a Madrid. Clar que en absolut es comparable el malestar social -empresarial que es produïa al nord amb situacions com el fet terrorista, la reconversió industrial de les drassanes o dels alts forns, i dels moviments financers que van acabar opant la seva principal banca, amb el que es produeix a Catalunya en el que el fets que succeeixen son un llarg degoteig de despropòsits des de fa mes de deu anys.

No val la pena analitzar des de quant es produeix la pèrdua de pes de Catalunya que fa que les nostres empreses progressivament es plantegin primer un domicili a Madrid com a proximitat als centres de decisió de l’estat, per desprès i mes preocupant que algunes de les referents acabin per traslladar-hi el domicili social, traslladant la seu on es liquida’n els impostos de referència de les empreses. El cert es que es produeix, i això ens comporta una pèrdua del tradicional pes econòmic que teníem com a país.

El que si valdria la pena es la reflexió del perquè succeeix, i això no es per una sola raó sinó per un conjunt de raons que tenen molt a veure en la manca de una política industrial a Catalunya que determini els principals eixos sobre els que cal actuar com a Govern per tal de crear un full de ruta que estableixi les millors condicions econòmiques d’entorn per les nostres empreses. Una bona mostra del que pot ser aquest full va ser l’acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, que el Govern de la Generalitat va posar en marxa l’any 2005, i que semblava el pilar fonamental sobre el que tenia que pivotar la nostre economia per recuperar l’hegemonia estatal que sempre havíem tingut. Les coses es començaven a fer be planificant econòmicament el pressupost d’inversions del govern en clau econòmica contrastada am els diferents agents econòmics i socials del territori, per desprès donar-li un tomb de clau mes amb el seguiment de les execucions del mateix.

Ara be, maig del 2007, la situació es absolutament preocupant per la classe empresarial Catalana, degut a que una sèrie de mancances estructurals, sobre tot degut al dèficit clar de les nostres infraestructures vers les d’altres comunitats autònomes de l’entorn, l’excés de cel en la legislació mediambiental cap a les nostres empreses, i sobre tot en aquesta darrera gota que far vesar el got en matèria de política fiscal, amb la falta de sensibilitat en competir amb altres comunitats autònomes clarament posicionades amb la progressiva reducció fins gairebé be l’eliminació del impost de successions i donacions.

Caldria donar unes idees del que pot representar en matèria de pressió fiscal el impost de successions i donacions per veure que les famílies localitzades a Catalunya pateixen un greuge comparatiu molt important pel tractament que la seva administració autonòmica dona als supòsits de successions i donacions, sobre tot a l’àmbit familiar més proper. Aquesta situació, de no redreçar-la i sense cap mena de dubte, tindrà un impacte molt negatiu en l’evolució econòmica de Catalunya en general, i del seu teixit productiu en particular. Així, es pot donar un supòsit de quatre processos de deslocalització, sobre tot en supòsits de patrimonis mitjans i alts, i amb activitats empresarials o professionals:

Deslocalització de la residència del causant, atès que el impost, quan es tracta de successions, s’aplica atenen al lloc on viu i resta empadronat.
Deslocalització del patrimoni. Situació derivada del punt anterior. Un cop s’ha deslocalitzat la residència, el Impost del Patrimoni que es pugui satisfer també es paga al nou domicili fiscal, podent-ne iniciar un procés de canvi de localització del patrimoni, actius financers, compra d’un nou habitatge habitual, etc.
Deslocalització de les decisions empresarials o professionals. Un cop canviada la residència i el domicili fiscal, és fàcil que les decisions relatives a l’activitat es prenguin ja en funció d’aquesta nova situació, i que es vagi traslladant, de forma progressiva, el domicili social i / o fiscal de l’activitat empresarial o professional.
Deslocalització final de l’activitat productiva. Finalment, quan es consoliden els processos de canvi de domicili, de residència, etc., només sol ser qüestió de temps deslocalitzar l’activitat. Aquest procés es pot veure afavorit si altres elements de la imposició directa reben un tractament més favorable, com de fet ja està succeint.

Amb aquestes consideracions, es fa palesa com un tractament fiscal desfavorable del impost sobre successions i donacions a Catalunya, pot arribar a afectar al teixit productiu, i generar un motiu addicional per a accelerar la deslocalització d’empreses, afegint-les a altres qüestions, com la fiscalitat mediambiental, a les restriccions a l’àmbit urbanístic, etc.

Es cert que s’han apuntat als mitjans de comunicació alguns esborranys de possibles modificacions de el impost de successions i donacions a Catalunya, però tots ells van en la direcció d’afavorir parcialment alguns supòsits, com millorar el tractament de l’habitatge habitual o de determinats col·lectius.

Aquests plantejaments no solucionen la repercussió que suposa que, en un espai fiscal prou competitiu, la pràctica totalitat de les comunitats autònomes veïnes disposen d’un tractament del supòsit de successions a l’àmbit familiar més proper: Grup I i II, molt més favorable i atractiu.

Des de la Confederació Empresarial de la Província de Tarragona (CEPTA), demanem que el govern de la Generalitat es prengui amb la màxima seriositat la millora en el tractament del Impost sobre succesions i donacions per a les successions entre els grups I i II, i que s’adoptin millores per facilitar la donació d’habitatges i de recursos per poder-los adquirir, als joves, per part dels seus ascendents o adoptants, cobrint una necessitat social prou evident, fruit de la solidaritat intergeneracional.

Catalunya, com un dels espais econòmics més desenvolupats, no pot disposar de normes impositives que actuïn de forma regressiva vers l’estalvi i la creació de riquesa i, que a més, perjudiquin a una de les institucions més dinàmiques i necessàries en el funcionament de qualsevol economia moderna: la família.

TARRAGONA AL MÓN, MEDITERRANEAN WAY OF LIFE

Fa molts anys que estem dins del rovell de l’ou i només fem que mirar-nos al melic per dir-nos com de bé fem les coses, com n’estem d’avançats, com n’és de bonica la ciutat i la gran quantitat de turistes que ens han visitat enguany. Sense acabar de ser conscients que els temps i les costums han canviat, que el model de país evoluciona al seu pas i que, fins i tot, la gent que ens visita també és diferent. Mentre que fa uns anys només fent els preparatius indispensables, tapant algun que altre forat i esperant que a l’estiu passés tot allò que tothom esperava, era suficient. Avui en dia, amb això, no n’hi ha prou. Vivim en un món globalitzat on els nostres competidors ens veuen, saben el que fem i s’actualitzen permanentment per situar les seves ciutats en els llocs més competitius.

Tarragona té totes les condicions i actius necessaris d’una ciutat de referència. Però podem superar-nos per marcar camins en qualitat de vida, per fer que més gent vulgui conèixer-la, per viure-hi,per disfrutar-la, per arrelar-s’hi i per veure-hi créixer els fills.

Si volem seguir sent referència en aquesta cultura de ciutats mediterrànies estaria bé començar a treballar per a impulsar una xarxa de localitats de la nostra dimensió amb les que es poguessin compartir totes aquelles experiències que ens han servit, a unes i a d’altres, per a millorar el tracte amb la nostra gent. Ens podria aportar moltes coses en camps tan diferents com la cultura, l’educació, les polítiques socials, l’urbanisme, l’economia, el lleure, la seguretat; i tants d’altres camps que de ben segur tots compartim. L’objectiu seria generar un conjunt de d’indicadors que identifiquessin els seus “components d’excel·lència”. Per tal d’aconseguir definir i potenciar aquells elements que doten a la ciutat d’un atractiu i èxit notable, tant des del punt de vista econòmic, social com mediambiental. Donant èmfasi als components urbans relacionats amb la forma i amb l’estructura física de la ciutat, perquè són els elements essencials que doten de competitivitat, cohesió social i sostenibilitat ambiental als municipis.

Liderar un projecte d’aquestes dimensions podria suposar per la ciutat una nova forma de capitalitat mediterrània de les ciutats mitjanes, a la vegada que es situaria de forma més contundent a Tarragona en el mapa; encara que només estiguéssim parlant del mediterrani i del seu estil de vida. Tenim molt, però tenim potencialitat per aconseguir molt més. Quan els millors cardiòlegs americans ens diuen que la millor dieta és la mediterrània hauríem de parar-nos a reflexionar. Nosaltres vivim envoltats de tots els components que es busquen i envegen des d’altres racons del món i, en canvi, sovint no els hi donem la importància que es mereixen.

Un projecte sempre fa pujar l’autoestima de qui l’encapçala, i si és un projecte de ciutat evidentment aquesta és l’autoestima de tots els tarragonins. Hem de retrobar el potencial que ofereix la nostra ciutat en nosaltres mateixos per tal de convertir-nos en ambaixadors d’aquest estil de vida.

Aquestes setmanes veiem als mitjans els preparatius previs a l’exposició internacional de Saragossa 2008. I molts mirem amb sana enveja els canvis que aquest projecte representarà per aquesta ciutat. I sobretot pel valor afegit que, un cop acabat, tindrà per tots els seus ciutadans. Encoratgem a l’Ajuntament de Tarragona, al seu alcalde i al seu equip de govern perquè aquesta ambició de generar l’actiu de l’autoestima dels tarragonins sigui un objectiu proper, ambiciós i realitzable en el futur. El resultats i els projectes a llarg termini que poden representar aquesta fita compensaria sobradament l’energia que suposa intentar-ho.

Tarragona es mereix ser reconeguda en el món. Els tarragonins volem seguir gaudint d’aquest estil de vida mediterrani, i sobretot volem que les noves oportunitats associades a aquest estil de vida es puguin iniciar en el futur a la nostra ciutat.

BOTIGUERS DE TARRAGONA, TOTS A UNA

Es en el període dels Regnes de Taifes, a finals del segle XI que comença el inici de la desfeta d’Al Andalus, quant es va trencar la unitat del Islam a la península ibèrica, i tot i que els regnes de taifes van continuar sent rics, no van poder aguantar l’empenta militar dels regnes cristians.

Aquesta cita històrica m’agradaria utilitzar-la de símil pel comerç de Tarragona. En una societat com la catalana en la que els castells i el fer pinya representen tant per la nostre cultura, no passa el mateix en el comerç. Disposem de grans comerciants que son capaços de competir tots ells amb l’escomesa que representen nous reptes per la ciutat, com l’arribada del tren d’alta velocitat, la declaració de patrimoni de la humanitat, la instal·lació de grans superfícies comercials, la tendència a les compres en polígons aparador, la falta de personal especialitzat en el sector....Nous reptes que en alguns casos son oportunitats i en altres son amenaces, però els nostres comerciants sempre s’han crescut per tal de trobar les millors solucions i capacitats per fer-los front.

Ara be, la pinya, la unió, el treball en equip, el defuig de protagonismes en be del tots a una, del fi comú, aquesta si es una carència com a sector que te la ciutat. Fa falta un nou lideratge empresarial al comerç en aquest projecte de promoció de ciutat, de integració dels valors individuals de cada un dels botiguers de Tarragona en una pinya de treball per tal de rellançar la ciutat com una de les capitals comercials de Catalunya. El comerç es el motor del turisme d’una ciutat, Tarragona si vol ser capital turística de primer ordre te de integrar aquest sector perquè sigui el primer promotor de la ciutat, perquè sigui el millor amfitrió pels que venen aquí per primera vegada i fen-les-hi sentir aquelles ganes de tornar, que nomes es tenen quant realment visites escenaris ideals.